El projecte tracta de restituir els valors tipològics i morfològics d'aquest Palau renaixentista, situant els serveis de difusió i atenció al públic de l'Arxiu. L'actuació determina una remodelació de l'àrea d'unes antigues vivendes on es col·loca el nucli de comunicacions verticals i els serveis públics amb el control general en planta baixa d'aquest nucli. En les cruixies útils de planta baixa es situa la zona d'exposicions que té un accés públic independent de la resta de l'arxiu. En planta noble es situa la sala d'actes, amb un foyer que aprofita la sala de l'enteixinat existent i els despatxos representatius. En la planta segona, les cruixies es deixen netes, obertes a diversos usos didàctics i administratius, i s'habilita un deambulatori sobre la lògia del pati per assegurar les circulacions. En la plata tercera es situen serveis interns. L'actuació tendeix a valorar l'edifici com a equipament públic, subratllant la funció del pati com a espai obert a la ciutat, amb el doble accés des de la Plaça del Rei i el carrer dels Comtes.

Conjunt monumental aïllat, format pel convent i l'església (inacabada). El convent té planta rectangular i consta de soterrani, planta baixa i dos pisos. Té un porxo davanter i coberta inclinada de teula àrab. Llenguatge eclèctic amb utilització de maó. És de composició simètrica. S'han realitzat reformes i ampliacions en períodes posteriors. Es tracta d'un inici d'església monumental amb cúpula i llanterna. A l'extrem oriental del complex Mare Ràfols es troba la casa natal de Maria Ràfols, fundadora de la Congregació de Germanes de la Caritat de Santa Anna. La façana principal s'orienta a migdia i està coberta amb teulada a dues aigües i carener perpendicular a dita façana. S'accedeix a la propietat a través d'un patí enreixat i la casa s'estructura en planta baixa, pis principal i golfes. Destaca el nínxol amb una figura de Crist situat damunt de la porta principal. A la banda de ponent s'obre un pati empedrat on hi ha un bust de Maria Ràfols. Aquesta antiga masia es coneix popularment com el Molí de la Rovira. En el 1931 va ser col·locada la primera pedra. El 1936 es va inaugurar l'església i part de l'edifici. El convent és obra de l'arquitecte Josep Alemany i Juvé, i el projecte de l'església el va realitzar l'arquitecte Josep M. Sagnier. A la casa on va néixer la Mare Ràfols s'hi conserva la maqueta del projecte de l'església de Josep M. Sagnier.

L'edifici ocupa tota la llargada del carrer Francesc Moragas, però també té entrada pels carrers Hospital i Sant Antoni. Té tres cossos, cadascun estava destinat a usos diferents; el central a vestíbul i escala, el de l'esquerra a museu i biblioteca, i el de l'esquerra a oficines i habitatge. Actualment l'edifici està destinat a oficines. La imatge de l'edifici respon als criteris marcats per la institució ja que la mateixa estètica la troben en altres edificis contemporanis de la Caixa. La decoració barreja elements classicistes, com les columnes i els frontons, i elements de regust gòtic com les finestres de les golfes. A finals de 1931, la Caixa presenta la sol·licitud per aixecar un edifici al llarg del carrer Vilaró, després anomenat Francesc Moragas. El permís fa constar que l'obra es farà en zona de servitud i que està exempt de pagar tributs gràcies als estatuts de les caixes. Tot i que no fa referència a l'adquisició dels terrenys, aquests pertanyien a M. Dolors Vilaró i Raventós al 1892, quan, en motiu d'una reforma de la casa, va cedir-ne una part per tal d'eixamplar el carreró que portaria el seu nom. El projecte de la Caixa no es limitava simplement a obrir oficines sinó que oferia una biblioteca i un museu, que no s'inauguraria fins la dècada dels cinquanta. El museu es dedicaria a l'homenatge a la vellesa, festa molt vinculada a Sant Sadurní ja que va sorgir en aquest municipi i posteriorment es va estendre a altres poblacions catalanes.

Edifici entre mitgeres situat al carrer del Roser. Es tracta d'una construcció formada per baixos, dos pisos i golfes. Les influències modernistes es fan ben paleses en la composició de la façana, en els materials constructius i, molt especialment, en la profusió dels elements decoratius emprats (finestra oval, reixes de ferro i vidrieres). La casa fou reformada a principis dels anys trenta, moment en què augmentà la seva altura i fou aixecat el segon pis, amb la tribuna característica que sobresurt del perfil. Destaca també el coronament de la façana, amb una mena de frontons de composició mixtilínia i ulls de bou. Aquest edifici s'atribueix a Alexandre Soler i March, si bé aquesta atribució no és del tot segura. L'any 1931, el seu propietari, Joan Ramon Selgas, encarregà la reforma de l'habitatge a Josep Marfà, el qual va respectar força l'estil original de la casa. Durant uns anys, als baixos de l'edifici s'hi ubicà el servei de correus.

Edifici situat al xamfrà de l'avinguda Gaudí amb el carrer Còrsega, entre la Sagrada Família i el recinte modernista de Sant Pau. De planta pentagonal, amb tres habitatges per planta, consta de planta baixa, set pisos i coberta plana. A façana principal és la de la cantonada que agafa forma aixamfranada. Al centre de la planta baixa s'obre la porta principal flanquejada d'una obertura rectangular a banda i banda corresponents a locals comercials. Els pisos superiors estan configurats seguint tres eixos longitudinals. Al central s'obren tres portes, la del mig està en el mateix pla de la façana però les laterals reculen lleugerament cap a l'interior del mur en diagonal. En els eixos laterals hi ha una finestra quadrangular per banda i un balco amb força voladís, aquests balcons tenen els extrems arrodonits i segueixen l'angle per acabar en les façanes laterals. La façana queda rematada per un ràfec i per sobre un coronament piramidal. Les dos façanes laterals són iguals, amb cinc eixos longitudinals que a la planta baixa es corresponen amb les finestres dels locals comercials i als pisos superiors hi ha obertures quadrangulars excepte en un dels eixos on hi ha balcons semicirculars. Les façanes es rematen amb el ràfec, que son continuació del de la façana principal, i el mur de tancament del terrat. El balcons tenen la base de pedra i la barana de ferro. El parament dels murs està arrebossat i pintat de color ocre. A la planta baixa el mur està decorat amb unes bandes grises en relleu, mentre que a la resta de pisos els diferents nivells estan separats per una motllura que ressegueix les tres façanes a l'alçada de l'ampit de les finestres. Aquest seguit de línies horitzontals, juntament amb els balcons i el coronament de la façana, creen un joc plàstic de dona un gran dinamisme a l'edifici.

El Casal del Metge s'emplaça al districte de Ciutat Vella, on afronta amb la Via Laietana i al carrer Tapineria. Es tracta d'un immoble entre mitgeres de planta rectangular consistent en un edifici d'oficines, format per planta baixa i cinc plantes pis, a més d'un semisoterrani. Tot i que la façana principal és la que afronta a la Via Laietana, l'accés actualment es produeix des del carrer Tapineria, 8-10. Les dues façanes, amb elements clàssics, estan fetes amb un rigor florentí traspassat a les escales urbanes noves. La simetria en els eixos horitzontals i verticals és un dels elements més rellevant dels edificis, amb les obertures reproduïdes a ritme regular. La que afronta a la Via Laietana disposa, com veurem, un tram central lleugerament avançat en l'eix vertical que reforça la simetria del conjunt. A nivell de planta baixa disposa de nou obertures. El portal d'accés i els dos finestrals situats a banda i banda estan resolts amb arc de mig punt. Aquesta part baixa de la façana està realitzada amb carreus buixardats que dibuixen motius geomètrics amb les seves juntes que destaca respecte a la resta de la façana, acabada amb pedra polida. Per sota d'aquestes finestres, el sòcol de pedra polida, hi ha unes altres de petites, de llinda plana, que il·luminen una planta semisoterrània. Per sobre d'una petita cornisa que la separa del pis superior hi trobem les cinc balconades del primer pis, de les quals únicament la central és voladís. Sobre totes obertures s'hi ha disposat un frontó triangular, a mode de guardapols, sostingut per mènsules i units entre ells per una petita cornisa. El frontó de l'obertura central està trencat per un escut d'Esculapi flanquejat per sengles gerres curulles de florons de pedra i, sota, un medalló amb la data "1932". Dels pisos superiors en destaca el tercer, amb una balconada correguda que uneix les tres obertures centrals, on únicament la de l'eix presenta un frontó a sobre i la superior, on entre les obertures s'hi ha disposat columnes dòriques adossades de fust de secció semicircular. Sobre aquestes columnes hi trobem el coronament, format per alternança de tríglifs i mètopes decorades amb un disc ornat central al damunt de les quals s'hi obre una cornisa sustentada per senzilles mènsules i tot plegat rematat amb un frontó central. La façana del carrer Tapineria reprodueix les fórmules classicitzants i de simetria, amb lleugers canvis en la disposició, ordre i acabament de les obertures. Deixant de banda les façanes, destaquen també una sèrie de dependències representatives, entre les quals sobresurten el pati central i la sala d'actes, on Florensa remet, per mitjà dels elements arquitectònics i decoratius, a diversos detalls de l'antiga Casa de la Convalescència, que en una època havia acollit la Facultat de Medicina. El Casal del Metge, la Casa Cambó i la seu del Foment del Treball, són, segons Oriol Bohigas, els edificis de Barcelona on el llenguatge clàssic es manifesta amb una correcció i una eficàcia urbanística més grans.