-
1857
-
Biblioteca Museu Víctor Balaguer
Edifici aïllat que, juntament amb la casa Teresa, forma un conjunt envoltat per un ampli jardí i situat prop de l'estació del ferrocarril. És un edifici de planta complexa, resultat de les nombroses ampliacions que ha experimentat. És de dues plantes al cos central posterior i d'una a la resta. La coberta és a quatre vessants, plana o de volta de canó rebaixada. Sobresurt de la construcció una llanterna en forma de cúpula semiesfèrica amb tambor cilíndric damunt una base octogonal. La façana principal és simètrica. Presenta un pòrtic d'accés centrat, amb frontó circular amb relleus. Als costats s'obren finestres dobles allindades i separades per pilastres acabades en capitells campaniformes que recorren tota la façana. Els paraments presenten esgrafiats. Una cornisa perimetral amb palmetes recorre el conjunt de la façana. La part posterior és simètrica en el cos central i asimètrica en els cossos laterals, inacabats. Decorativament utilitza elements neogrecs i neoegipcis. Al pòrtic h ha dues escultures, una del poeta Cabanyes, esculpida per Campeny i l'altra de l'arquebisbe Armanyà, obra de Fuxà. El sr. Gumà i Ferran va cedir els terrenys per a la construcció de la biblioteca-museu l'any 1881. L'any següent s'iniciaren les obres segons projecte del mestre d'obres Jeroni Granell. L'acabament i inauguració del nou edifici data de 1884, segons consta en una làpida clavada a la façana. Tres anys més tard se'n va fer una ampliació, dirigida per l'arquitecte B. Pollés i Vivó. Entre 1920 i 1930 experimentà una nova ampliació, dirigida en aquest cas per J. M. Miró i Guibernau. El 1951 es va reformar l'interior de la pinacoteca i el 1979 es van reparar les cobertes sota la direcció de l'arquitecte Jordi Ambrós, reparacions encarregades pel Ministeri de Cultura. El 1981 l'Ajuntament portà a terme noves obres de reforma i condicionament. Dos anys més tard la Generalitat es va fer càrrec de les obres re restauració de la Biblioteca, segons projecte de l'arquitecte Bonet i Correa. La imatge escultòrica de l'arquebisbe Armanyà es va col·locar l'any 1887. La del poeta Cabanyes s'instal·là sis anys després. La Biblioteca Museu Víctor Balaguer, acull una col·lecció d'obres d'art i més de 22.000 volums. Víctor Balaguer va llegar-la a la vil·la l'any 1900.1881 - 1884
-
Ateneu Canetenc
El 1883 es funda la societat Ateneo de Canet de Mar, entitat social d’arrel catalanista. Encarreguen a Domènech i Montaner el projecte per la seva seu, a la cantonada més cèntrica del poble, entre la Riera i el carrer Ample. Domènech va aprofitar part de les construccions que ocupaven el solar adquirit, i va aixecar un edifici de planta baixa i pis, unint-lo amb el teatre principal del costat. Tenia un saló de sessions, sala de lectura i biblioteca, sala de juntes, saló de billar i sala de “tresillo”. Un balcó corregut arriba fins a la cantonada, on una torre que arrenca des del primer pis el fa girar fins a la façana del carrer ample, que és on hi havia l’accés, donant continuïtat a les dues façanes. La façana a la riera té una clara composició simètrica amb un cos central rematat amb un frontó i una gran rosassa. El balcó corregut pren una doble volada en aquest punt, recolzat sobre mènsules metàl·liques d’inspiració violletiana. Les façanes estan acabades amb estucats decoratius, realitzats per la prestigiós firma de Barcelona Saumell i Vilaró. Els motius decoratius són al·legories mitològiques, en gran part extretes de l’Atlàntida de Verdaguer. També hi ha una rica decoració de forja i planxa de ferro retallada dels serrallers Pujadas de Canet. L’any 1923 I'edifici va acollir I'Ateneu Obrer i durant el franquisme, I'obra sindical d'Educación i Descanso. El 1985 I'edifici va ser adquirit per I'Ajuntament de Canet. L’interior va ser completament modificat al llarg dels anys, i només es conserven les façanes. Des del 1999 és la biblioteca Gual Pujades de Canet de Mar.1884 - 1887
-
1883 - 1894
-
1904 - 1906
-
Ateneu Agrícola
L'edifici s'inicia l'any 1908, encara en plena eufòria modernista, i un any després, gràcies a l'esforç d'un grapat de sadurninencs, s'acaba. L'esperit progressista de l'entitat es veu correspost arquitectònicament amb un edifici equilibrat, on l'estil ja està desproveït d'elements eclèctics. L'obra es distribueix en dues plantes, amb una composició simètrica a l'única façana, en la qual sobresurt un cos central amb interessants pinacles d'ornamentació naturalista.1908
-
Fàbrica Rogelio Rojo
La fàbrica Rogelio Rojo està situada entre els carrers Rogelio Rojo, Fàbrica, Santa Clara i avinguda Catalunya. Es tracta d'un conjunt arquitectònic d'ús industrial construït en èpoques diferents: any 1917, anys 30, anys 50, anys 60 i any 1973. El volum principal del conjunt té forma d'U, està format per dos naus de planta baixa i una nau de planta baixa i primera planta. A més hi ha una sèrie d'edificacions annexes que s'han anat afegint al llarg del temps. L'espai interior és diàfan i de grans dimensions, gràcies als grans finestrals i a la coberta en forma de dent de serra. L'exterior, d'obra vista i aplicacions ceràmiques disposa de façanes testeres coronades amb capcers curvilinis i mixtilinis que s'inspiren en el barroc. L'estructura vertical és de pilars d'acer i parets de càrrega d'obra vista a base de maó massís. La coberta és de teula àrab sobre solera de ceràmica que es recolza sobre encavallades de fusta i metàl·liques (en substitució de les de fusta originals). La nau principal i la les altres dues estan unides ja que les parets laterals han estat substituïdes per jàsseres metàl·liques amb un pilar d'obra (fàbrica de maó massís) al mig. Els fonaments són murs correguts de maçoneria de pedra de 60 cm d'amplada. La coberta de la nau llarga és de teula ceràmica sobre encadellat ceràmic. Els paviments són de formigó i presenten certs desnivells i algunes reparacions. A l'interior hi ha unes divisions a total alçada amb parets de maó amb pilarets de reforç. El conjunt industrial ocupa un solar de 9.752 m2 dels quals 4.675 són de construccions. En el període de la primera Guerra Mundial (1914-1918) es produeix un augment de demanda per part dels països contendents que anima el desenvolupament de la industria dedicada al sector tèxtil i metal·lúrgic. En aquest moment la família Rojo va iniciar la fabricació de complements per les peces de roba que confeccionaven ells mateixos. Finalment varen optar per fabricar únicament fornitures metàl·liques com sivelles, botons i agulles i també plaques per a les ampolles de cava. Després de la Guerra les exportacions catalanes van patir una davallada. La crisi es tradueix en atur dels treballadors i es produeixen conflictes socials. L'empresa Rogelio Rojo instal·la la seva nova fàbrica a Masquefa, lluny de la conflictivitat de les àrees urbanes. L'arquitecte encarregat del projecte fou Josep Donés i Torres. El ritme de producció dels primers anys era estable, la balança entre les importacions i exportacions era favorable, els salaris eren baixos i la plantilla estava majoritàriament per dones. L'any 1936 amb l'esclat de la Guerra Civil la producció no es va alterar. L'any 1937 en contacte amb la Comissió d'indústries de Guerra per la Generalitat de Catalunya, es comencen a fabricar projectils per l'exercit republicà i també es construeix un nou edifici. El 22 de gener de 1939 Masquefa va ser bombardejada per l'aviació italiana. L'època des post guerra van ser uns moments difícils i la fàbrica es va convertir en un referent econòmic i un element socialitzador pel municipi de Masquefa. Durant la dècada de 1970 es construeix un nou edifici de dues plantes preparat pel procés productiu del galvanitzat. A finals dels anys 80 les instal·lacions de la fàbrica van quedar obsoletes i ja no podia competir en el mercat. La fàbrica va tancar al tombant del segle XX. Aquesta fàbrica ha desenvolupat activitats relacionades amb la metal·lúrgia. La darrera empresa va plegar l'any 2002. Actualment acull, entre altres serveis i activitats culturals, la Biblioteca Municipal. L'any 2002 fou adquirit el conjunt per l'Ajuntament de Masquefa.1917
-
Biblioteca Popular de Valls
És un edifici aïllat. La façana principal presenta tres cossos, un central i dos laterals simètrics, damunt dels quals s'eleven dos templets de base circular amb vuit columnetes jòniques que sostenen una volta semiesfèrica. El cos central està format per dues columnes i quatre pilastres jòniques, i dona accés al vestíbul d'entrada. L'acabament el forma un frontó coronat per un timpà de línia sinuosa. Està construït amb maó arrebossat i pintat de gris i blanc. Pel que fa a la distribució de la planta, cal destacar cinc espais: el despatx de la bibliotecària, el guarda-roba, els serveis, la sala de lectura i la sala de conferències. El juny 1915 la Mancomunitat de Catalunya convoca el primer concurs per a l'adjudicació de quatre biblioteques populars, i a la tardor del mateix any s'inaugura l'Escola Superior de Bibliotecàries. Tres anys més tard, el 1918, es gradua la primera promoció de bibliotecàries i s'obren les quatre primeres biblioteques populars, una a cada província: Valls, Sallent, les Borges Blanques i Olot. Aquests edificis segueixen uns esquemes comuns: es troben en zones envoltades de vegetació, sovint una mica allunyades del centre de la població. Així doncs, la Biblioteca Popular de Valls es va encarregar a l'arquitecte Lluís Planas, i es va ubicar als terrenys cedits pel senyor Francesc Dasca i Boada. La primera pedra es va col·locar el 23 d'octubre de 1916, i el 24 de juny de 1918 es va inaugurar l'edifici. El 16 de juliol del mateix any es va obrir al públic, però fins al maig de 1920 no es va establir el servei de préstec. Fou la primera Biblioteca Popular de la Mancomunitat de Catalunya, inspirada en els models arquitectònics greco-romans. Seguint el mateix model arquitectònic es construïren les biblioteques populars d'Olot (desapareguda), Sallent (molt modificada), Borges Blanques (desapareguda) i Canet de Mar (modificada). Després d'un llarg procés d'abandonament i posterior restauració a càrrec de la Diputació de Tarragona, el 2011 es van tornar a obrir les portes, coincidint amb la festivitat de les Decennals de la Mare de Déu de la Candela. Actualment acull un espai d'usos culturals.1915 - 1918
-
1918
-
Biblioteca Popular Pere Gual i Pujadas
Biblioteca que segueix el model de la Biblioteca Popular de Valls. Inspirada en els models arquitectònics greco-romans. Destaca la façana amb el pòrtic a base de columnes i pilastres jòniques coronat amb un frontó curvilini. Si bé inicialment els dos cossos laterals de la façana culminaven amb un templet amb cúpula semiesfèrica, una posterior reforma i ampliació de la biblioteca els va eliminar. La Biblioteca Popular Pere Gual i Pujades fou la segona que va fer la Mancomunitat l'any 1919. Inicialment era de planta baixa, però l'any 1970 s'hi afegí el primer pis per a disposar de més espai per a les activitats culturals.1919
-
Biblioteca Popular del Vendrell
La biblioteca popular d'El Vendrell és un edifici en forma de petit temple d'obra de fàbrica que recorda als temples tetràstils i perípters clàssics grecoromans. Projectat com edifici aïllat i disposat sobre un pòdium que li atorga certa monumentalitat. Els portals dels dos accessos que hi ha a les testeres de l'edifici estan coronats per un frontó triangular sostingut per columnes jòniques, i les façanes i les arestes estan reforçades per un ritme regular de pilastres encoixinades, que s'alternen amb els panys que contenen dues finestres superposades d'esquema vertical. Les pilastres estan decorades en la part superior amb un medalló ovalat amb garlandes i un capitell motllurat. L'edifici acaba en una cornisa motllurada damunt d'una línia de dentellons i un ampit massís, sobre els pilars del qual s'aixequen boles ornamentals. Tot plegat està concebut segons els cànons clàssics. La gran alçada de la sala va permetre una acurada ampliació a la dècada de 1970, consistent en la construcció d'una entre planta sense desfigurar l'edifici exteriorment. Les biblioteques populars sorgiren del gran moviment de normalització cultural i polític representat pel Noucentisme i per la Mancomunitat de Catalunya. És per aquest motiu que la present obra arquitectònica constitueix un bon testimoni dels equipaments impulsats per la Mancomunitat que van tenir continuïtat durant la Segona República Espanyola. En el marc d'un procés de construcció nacional i amb l'impuls modernitzador del Noucentisme, es pretenia acabar amb els desequilibris entre la Catalunya més rural i empobrida i la més urbana i rica. Els ideals polítics i ètics convergien amb els artístics, de manera que cultura i política compartien objectius comuns: la modernització i la construcció nacional en un marc mediterrani i europeu. Per tal d'aconseguir una universalització de la cultura i millorar les oportunitats laborals en territori català, es van crear equipaments culturals, docents i sanitaris. El projecte de les biblioteques populars foren una aposta personal de Prat de la Riba i Puig i Cadafalch. L'any 1915 i, basant-se en un projecte redactat per Eugeni d'Ors, la Mancomunitat, en el procés de recuperació cultural de Catalunya, creà el servei de Biblioteques Populars sota la direcció de Jordi Rubió i Balaguer. L'any següent, el 1916, l'ajuntament d'El Vendrell es presentà al concurs obert per la Mancomunitat per tal de sol·licitar una biblioteca popular per a la vila, que li fou adjudicada el 7 de desembre del mateix any. El terreny fou cedit per Odon Nin, i la projecció de l'edifici va anar a càrrec de l'arquitecte Ramon Puig i Gairalt i el contractista de Valls Salvador Serra. La biblioteca s'inaugurà el 17 d'octubre del 1920, amb la presència del president de la Mancomunitat Josep Puig i Cadafalch. L'any 1925, l'edifici quedà reintegrat a la Diputació de Tarragona. El 1978 s'amplià, amb la construcció d'una planta intermèdia.1917 - 1920
-
1920 - 1921
-
1925 - 1927
-
Edifici de la Caixa de Pensions de Sant Sadurní d'Anoia
autoria desconeguda
L'edifici ocupa tota la llargada del carrer Francesc Moragas, però també té entrada pels carrers Hospital i Sant Antoni. Té tres cossos, cadascun estava destinat a usos diferents; el central a vestíbul i escala, el de l'esquerra a museu i biblioteca, i el de l'esquerra a oficines i habitatge. Actualment l'edifici està destinat a oficines. La imatge de l'edifici respon als criteris marcats per la institució ja que la mateixa estètica la troben en altres edificis contemporanis de la Caixa. La decoració barreja elements classicistes, com les columnes i els frontons, i elements de regust gòtic com les finestres de les golfes. A finals de 1931, la Caixa presenta la sol·licitud per aixecar un edifici al llarg del carrer Vilaró, després anomenat Francesc Moragas. El permís fa constar que l'obra es farà en zona de servitud i que està exempt de pagar tributs gràcies als estatuts de les caixes. Tot i que no fa referència a l'adquisició dels terrenys, aquests pertanyien a M. Dolors Vilaró i Raventós al 1892, quan, en motiu d'una reforma de la casa, va cedir-ne una part per tal d'eixamplar el carreró que portaria el seu nom. El projecte de la Caixa no es limitava simplement a obrir oficines sinó que oferia una biblioteca i un museu, que no s'inauguraria fins la dècada dels cinquanta. El museu es dedicaria a l'homenatge a la vellesa, festa molt vinculada a Sant Sadurní ja que va sorgir en aquest municipi i posteriorment es va estendre a altres poblacions catalanes.1931
-
1916 - 1934
-
1931 - 1934
-
Biblioteca Infantil Desmuntable
Josep Lluís Sert, Joan Baptista Subirana i Subirana, Josep Torres Clavé
1934
-
Edifici Caixa de Pensions de Torelló
Es tracta d'un edifici entre mitgeres de planta baixa, tres pisos i golfes. La coberta és a doble vessant amb pendent pronunciada amb el carener perpendicular a la façana i té un ràfec de molta volada. A la façana podem veure que cada pis està tractat de manera diferent. A la planta baixa hi ha tres finestrals que van de dalt a baix amb un enreixat de ferro decorat. El parament està arrebossat imitant carreus. Al primer pis apareix un gran balcó que ocupa tota l'amplada de façana, amb una barana feta amb un entramat de muntants i travessers. Al darrera de la façana el finestral es divideix per columnes de pedra, separades però del pla de la finestra. La vidriera es compon mitjançant la repetició d'un mòdul format per diferents vidres translúcids de diferents colors. La façana està aplacada amb rajola ceràmica vitrificada. A partir d'aquí comença la tribuna que identifica el segon pis. En aquest trobem una superfície de carreu abuixardat i finestres separades només per un matxó prim. Al tercer pis trobem quatre finestres dins d'una única franja de pedra que les unifica. La façana es corona amb un capcer agut, amb una ampla barbacana que conté les obertures que ventilen la planta de sota coberta. Aquestes tenen forma de gelosies quadriculades. El ràfec descansa sobre uns colls de fusta i el revers dels quals està revestit de ceràmica vidrada. L'aspecte que aquest edifici té avui en dia es deu a la reforma de l'immoble que dugué a terme Josep Maria Pericas entre 1957-1958. L'arquitecte fa servir el seu llenguatge personal amb certes influències modernistes i noucentistes. Els elements més destacats són l'escala i la cornisa. Posteriorment ha sofert poques alteracions. L'any 1966 es va enrajolar el terrat. El tancament de la biblioteca i la reforma de l'oficina de la Caixa és el més destacable.1957 - 1958
-
Planta Biblioteca del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC)
Giráldez - López Iñigo - Subías Arquitectes, Guillermo Giráldez Dávila, Pedro López Iñigo, Xavier Subías i Fages
1962
-
1963 - 1965
-
1968
-
1973
-
1974