L'edifici es troba en un solar entre mitgeres, amb façana principal al carrer Còrsega. Integra un edifici de grans dimensions dins del teixit urbà de l'Eixample. Per aconseguir-ho hem plantejat tres tipus de façana diferents que responen a diferents condicionants del seu entorn més immediat: la façana al carrer Còrsega, la façana a l'interior d'illa i les façanes dels patis de l'hotel. La façana s’esfulla en dos plànols, un de vidre i un altre ceràmic. A la façana principal, les obertures volen respecte al plànol de façana mitjançant unes caixes de llautó, creant un joc de llum i ombra que redueix l'efecte pantalla de l'edifici, aconseguint una millor proporció a escala de ciutat. En la mateixa línia les dues grans galeries recorden el "skyline" de l'antiga fàbrica Bayer. A la nit aquestes caixes s'il·luminen, aconseguint l’efecte de que les caixes suren sobre un llenç negre. Aquests mecanismes ajuden a fraccionar la visió longitudinal de la façana, que ocupa gairebé la totalitat de l'illa. A la planta baixa, l'estructura de pòrtics metàl·lics de doble alçada, ajuda a construir un basament que cerca la visió de jardí interior i dóna presència a l'edifici. La façana aquí es planteja al revés, aquesta vegada amb el vidre reculat, aconseguint fins a 1 m de profunditat des del basament fins a la seva coronació. És una façana que reconeix la seva visual en escorç i sorgeix d'aquesta condició amb el màxim avantatge possible, construint una façana amb gruix, amb ombres, que des de la seva complexitat en aquest cas permet simplificar per integrar-se a l'entorn. La façana posterior, amb fusteries igualment situades en el pla interior, genera un joc de buits i agrupa en una sola obertura les dues primeres plantes, per obtenir major verticalitat. Els patis interiors de l'hotel adquireixen una rellevància especial i no només ofereixen ventilació a algunes habitacions més senzilles, sinó que s'obren als corredors de distribució interior. Per resoldre la possibilitat d'interferència de visuals entre corredors i habitacions, s'ha construït una pell de tubs metàl·lics verticals en forma de diamant que a manera de grans cortinatges resol aquest problema. De nit, unes línies de leds ocultes retroil·luminen els tubs oferint una imatge de suspensió de l'element metàl·lic lleuger per davant del seu tancament o façanes de pati. Un dels principals reptes ha estat la industrialització de tota la solució constructiva. Es tracta d'una façana ventilada molt lleugera construïda a partir de grans mòduls de gairebé 5x3 metres que venien totalment acabats de taller. Aquesta solució ha tingut molts avantatges, entre ells un control absolut en el seu acabat i major rapidesa de muntatge. El fet de minimitzar el nombre de diferents materials (panell ceràmic negre, vidre i estructura folrada amb llautó) ha permès simplificar no només la seva solució formal, sinó també la seva construcció.

Per tal de disposar de suficients places hoteleres durant l’Exposició Universal de 1888, l’Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs per construir un gran hotel, de caràcter efímer, que es va adjudicar al promotor Ricard Valentí, amb un projecte de Domènech i Montaner. L’Hotel Internacional no presentava grans innovacions estètiques, però va despertar molta admiració per la velocitat d’execució: 53 dies per acabar l’estructura i un total de 83 per tenir l’edifici enllestit. Domènech va idear una construcció seriada per tal de poder complir els terminis establerts. L’edifici presentava una planta rectangular, de 150 m per 35m, amb un eix de simetria central i cossos sortints als dos extrems i a la part central. Tenia cinc plantes als cossos allargats i sis al cos central i a les torres. Disposava d’ascensor, portes d’accés per vianants i per cotxes, cafè, restaurant, camiseria i guanteria, estanc, telègraf, pati d’honor i grans lluernaris que il·luminaven els passadissos. Podia donar servei a 2000 hostes, amb 600 habitacions i 30 apartaments per famílies. Per tal de poder construir sobre un terreny tan inestable com el terraplè que s’havia format amb l’enderroc de la muralla de Mar, on la fonamentació convencional hauria sigut molt costosa i lenta d’executar, es va fer servir un enginyós sistema. Consistia en una graella de bigues metàl·liques (que en realitat eren rails de tren llogats que es podien recuperar un cop enderrocat l’edifici després de l’exposició) sobre les que recolzaven voltes de maó de pla invertides, creant una llosa contínua de fonamentació. Totes els murs eren de fàbrica de maó, amb un dimensionat dels espais ajustats al format de la peça per minimitzar els talls de la ceràmica. Per tal d’accelerar la construcció es treballava les 24 hores del dia, fent torns dels operaris i dividits en especialitzacions. En el torn de nit es va fer servir il·luminació elèctrica, fet que despertava l’admiració a l’època. Una estructura laboral moderna on Bonaventura Pollés i Vivó i el recent titulat Josep Forteza i Ubach actuaven d’arquitectes ajudants. L’obra comptà amb estucats decoratius a partir de dibuixos d’Alexandre de Riquer, Joan Llimona i Dionís Baixeras, motllures ornamentals, empaperat dels interiors… La pintura va anar a càrrec de l’empresa Bassegoda, i la decoració Saumell i Vilaró. El conjunt decoratiu volia assolir la difícil síntesi d’una arquitectura nacional i moderna, tal i com Domènech havia determinat en el seu article “En busca d’un arqutiectura nacional”. Hi ha clares referències medievals, però també conserva alguns deixos acadèmics i, a la vegada, un aire art nouveau. Un cop acabada l’exposició, malgrat les peticions del promotor per conservar-lo, l’edifici fou enderrocat.