La casa se configura como un ensamblaje de cuerpos adosados, al modo de las construcciones rurales. El primer cuerpo ya existía: era un granero de piedra de planta cuadrada, que ahora se ha convertido en la sala de estar. El cuerpo del dormitorio queda separado del primero y, entre ambos, un tercer cuerpo permite la entrada y alberga el comedor y la cocina. Detrás de estas piezas se encuentra el plató fotográfico, de medidas determinadas por el cliente. La sección de la cubierta incluye la entrada de luz cenital, además de una segunda apertura, a poniente, que permite la entrada en el estudio de la luz cálida de la noche. El pabellón de invitados, una pequeña estructura de madera, se encuentra en el otro extremo del jardín.

"Potser van ser requeriments d'ordre els que van obligar, encara que també podria ser aquest vent del sud que dispersa i agita, però el cert és que, un parell d'anys enrere, cap al desè mes, prenc l'estratègica decisió de reagrupar els diferents escenaris de treball que en forma d'estudis se m'han anat dispersant, o escapant, en un espai central més proper i emparentat amb el meu lloc de residència. És amb aquesta intenció i amb diversos gots d'aigua mineral amb gas amb els que recorro a Josep Llobet com a un mecànic protèsic perquè amplii i adeqüi una part del meu habitatge com a estudi. De les primeres exigències d'ordre, que com articles en una carta constitutiva es van establir, en rescato dos. Un, la funcionalitat de l'espai intervingut, és a dir que fos inusualment operatiu, fins a la cordialitat, i, dos, que s'adaptés sense grinyolar a la parquedat pressupostària amb la qual podíem comptar per a la seva realització. Les necessitats funcionals d'un estudi, tot i que són relativament parques, són de molt difícil exclusió. Es necessita llum, natural i artificial, alguna obertura contundent que permeti el tràfec còmode d'obres de gran format a l'exterior, un punt d'aigua, vies de circulació arquitectònicament aclarides entre les diferents àrees de treball i, en la mesura del possible, oferir la major quantitat d'aire. Les limitacions d'ordre pressupostari exigien d'inici que es treballés sobre una superfície ja constituïda en origen (en aquest cas una terrassa que no arribava al centenar de metres quadrats) i que les matèries constituents, així com el procés constructiu resultessin sincerament assequibles. Deia Gide que era possible que l'art en el nostre temps morís, o no. De fer-ho, sobre el que ell no tenia cap dubte era sobre les causes d'aquesta defunció; ... l'art morirà d'un excés de la seva pròpia llibertat ... Qualsevol que s'hagi enfrontat en alguna ocasió a un treball creatiu sap que en aquests temps de liberalització d'exigències, d'exclusió acadèmica, la veritable amenaça és la llibertat, i que la dificultat rau en saber quines traves imposar per bloquejar precisament el desplegament festiu d'una llibertat sense amonestar. Un cop establertes les traves i tancats els límits queda en mans del talent del realitzador la generació de significats i de sentits. En el moment en què la intenció del projecte ja posseïa aquestes limitacions (funcionalitat i economia) va ser quan, personalment, vaig començar a celebrar les sorpreses. Es revela, en créixer l'obra, la funcionalitat com a principi d'ordre. Un ordre que va començar a operar una harmonia de conjunt que emanava no tant de simpaties estètiques o conceptuals com de requeriments operatius: la bellesa d'una maquinària de rellotge. La intervenció es desenvolupa i es fa habitable seguint una delicada estructuració proveïda del ritme del que és necessari, d'allò oportú. Formalment, l'element central visitat des de la zona de treball, un poliedre de formes atrevides, es suspèn, ingràvid, per sobre dels recorreguts per no entorpir el trànsit fluid per l'estudi. La llum no s'aconsegueix deslligar de l'obra des de primera hora fins l'ocàs. Un punt d'aigua i un sistema perfectament dissenyat de corredisses que permet un desallotjament i una recepció àmplia, així com un metratge generós d'aire són alguns dels requisits de funcionament que compleix aquesta caixa mecànica on ara m'allotjo. Estèticament, aquests recursos tècnics tendeixen inexorablement cap a l'esteticisme de l'estoic. Hi ha alguna curiositat més. Assisteixo, en allò teorètic, a la dissolució d'aquell enfrontament, binari com tots, entre la tècnica pròpia del "minimalisme" nord-americà i la consideració prioritària i gairebé exclusiva per la matèria entesa com corporeïtat, més propera al creador europeu i que s'exemplificaria al "povera". La tècnica de la funció vestida de naturalesa, la techne tancada en la physis. Doncs si bé la necessitat de que l'obra arquitectònica "funcioni" (que compleixi l'exigència numerada com a unitat) ha afinat el treball de Josep Llobet amb el cos doctrinari del "minimal" (abstracció formal, geometria contundent en formes primàries, precisió gairebé patològica en els acabats, desterrament de l'anècdota i l'ornament, voracitat reductiva, ...) la necessitat de que sigui assequible, l'economia de mitjans (exigència segona), provocarà que la seva intervenció en aquest projecte tingui una lectura que es simplifica en conèixer alguns preceptes del "povera". Els materials emprats, uns materials de física bruta i contundent i de valor comercial baix (bloc de formigó, planxes de policarbonat, fusta de pi sense polir de segona categoria i acer) s'empren cruament, sense coccions ni emmascaraments, en la seva literalitat i només en alguna ocasió i per necessitats de la primera exigència es sobreposen (com succeeix per qüestions d'aïllament entre les tarimes de fusta i el bloc de formigó a les façanes est i oest i entre les làmines de policarbonat sobre llistons en les quatre parets que limiten l'espai central). La voluntat de no emmascarament arriba a l'extrem de no variar, en el moment de sincronitzar la seva intervenció amb l'estructura preexistent (el meu habitatge en aquest cas), els colors de façanes ni l'entorn natural (conservant tots els arbres arrelats en el moment previ a la intervenció). Fins aquí allò descriptiu, les concordances entre Josep i aquell que subscriu, que es resolen en un projecte àmpliament entès. En l'apartat emocional i evitant esllavissades superflues d'un promotor agraït, una apreciació: Els estudis són sempre espais dionisíacs. Potència sense forma. Pantans on el caos flueix i es retreu, s'exaspera i traspua canals de matèria sense digestió. El seu pathos és el turment, i el desconsol és la seva escenografia. Ho sé, fa molt de temps que visc entre ells. Però els seus enquadraments, les caixes que els contenen, poden aspirar a corregir i engalanar el desordre latent mitjançant la pulcritud i l'exactitud de proporcions. Poden generar en l'abisme un aspecte apol·lini, ser ells mateixos resolució pura. Aquesta aspiració ontològica secreta, la de sintetitzar les dues cares d'una caixa, la interior fosca i l'exterior lluminosa (l'estat d'ànim i el vestit), s'ha vist recompensada. Pel que a mi respecta, tendeixo a posar-me un vestit de lli blanc, ben tallat i recent planxat quan el vent s'agita. Potser no és un mal consell..." Jorge de los Santos

Un pequeño local en el barrio de Sant Gervasi en las faldas del Putxet es el espacio escogido por los clientes -una pareja- para habilitarlo como estudio de danza y música. El local, en un edificio de principios del siglo XX, es un cubo encajonado entre inmuebles, con dos planos libres: la fachada a la calle Ballester y la cubierta. Ésta última es a la vez la terraza de las viviendas del mismo edificio. A lo largo de los años, este espacio ha estado ocupado sucesivamente por talleres artesanales, pequeñas industrias y comercios, sufriendo intervenciones muy agresivas que escondieron totalmente su estado original. Después de eliminar todo lo superfluo, nos encontramos con una caja diáfana, de doble altura, con entrada de luz en dos extremos, una cenital y otra en fachada, y con un único elemento que preside el espacio: un pilar de dos fustes de madera que recoge las jácenas de la cubierta. La incorporación de un altillo responde al programa (que requería mayor superficie): salas de tamaños y cualidades diversas para danza o música y de uso flexible, así como anexos. Sin renunciar a la posibilidad de seguir teniendo la lectura global del espacio, decidimos colocar esta pieza buscando que el volumen y la luz fluyeran de un lado a otro. El altillo se entiende como un elemento individual y autoportante en sí mismo. Su estructura, exenta del resto del edificio, tiene su origen de partida en el doble pilar de madera y desde este punto se expande de forma isotrópica creando una cuadrícula estructural de tres crujías iguales. Se sube a la planta superior a través de un mueble de madera que tiene la doble función de contenedor y escalera. Se entra en el local por un primer espacio de doble altura y después de pasar por debajo de la zona comprimida por el altillo, el espacio vuelve a ganar altura y se expande hacia la claraboya. El altillo se envuelve por dos espacios de doble altura, los espacios por donde entra la luz llenando todos los rincones. Las diferentes divisiones de vidrio permiten también una continuidad visual del espacio tanto en el nivel inferior como en el superior, al igual que una colocación precisa de unos espejos-pared que multiplican el volumen creando geometrías inesperadas. El local es un espacio cerrado en sí mismo, las aperturas en fachada, muy altas, y el lucernario apenas permiten vistas al exterior. Sin embargo, al ser aperturas de grandes dimensiones y buena orientación (a sudeste en fachada), hace que el ciclo de la luz natural se viva intensamente en el interior y se vaya fundiendo poco a poco con la luz artificial en largo del día. Los pocos materiales utilizados han sido escogidos con mucho rigor e intención. En el nivel de entrada encontramos pavimento continuo de microcemento en las zonas de paso y tarima de pino en la sala grande. Arrancando ya en la escalera y en toda la planta altillo, el pavimento de linóleo, de un color saturado, nos va llevando por las estancias de este nivel. Tanto en la sala grande en planta baja, como en las dos de menor tamaño del nivel superior, el acabado del techo es de Heraklith para conseguir confort acústico y ambiental.

The project involves the conversion of a space that formerly housed a washing place into an open studio for professionals from different fields of architecture and design. The existing 40-meter long building was a continuous space, with variable sections and extremely poor lighting. Hence, the proposal focuses on the opening of a patio, literally conceived as an outer room, to improve the interior lighting. This outer room divides the 40 meters of the initial space into two areas. The front area is open to the street and left empty to accommodate activities related to the public, such as meetings, events, exhibitions… – while the rear side houses a long table and is intended as the main workspace. Two tables are the core elements of the project and allow that all the activity takes place around them and also the apparition of unexpected synergies among its users. In fact, these tables have been designed as generators of community and their formalization responds to the different activities of both areas. In the front part, meetings, discussions, make table stands to be minimally invasive with those who sit around. The rear table, 12.5 meters long, has been manufactured as a single uninterrupted piece that allows users to sit along and share their work and experiences directly.We like to explain our office as our table, a cocreative continuum where everything is shared and where an horizontal hierarchy is stablished. The thickness and warmth of the three new, large windows opened in the patio has been carefully undertaken, making it a place to stay that allows enjoying the outer space while simultaneously turning intermediate thresholds into habitable spaces. The rest of the space is respected without being substantially modified. It has only changed by means of white paint, thereby minimally affecting a place which is still present in the popular memory of both the neighborhood and its inhabitants.

El nuevo edificio está dedicado a una sola actividad: creativa, ensimismada y solitaria, tal y como nos explicaba el pintor. Esto nos inclinó a resolver el volumen de forma compacta con un exterior uniforme –capas aislantes y estuco claro en expresiva continuidad de muros y cubierta– para establecer relaciones de carácter familiar, sin estridencias con el entorno natural. El objeto se convierte dentro del verde en una pantalla en la que se proyectan sombras de los árboles en continua variación. El interior es una fluida y múltiple cavidad de hormigón, consecuencia directa del concepto estructural monolítico de la construcción y de la búsqueda de espacios severos y nudos al servicio del trabajo artístico que se realiza. En el solar en pendiente, con abundancia de árboles, en la vertiente norte del Tibidabo y colindante a la casa donde vive el pintor, el pequeño edificio se compone de un estudio de pintura, lo más grande y vacío posible en la planta superior y en la planta inferior, resultado del encuentro del volumen prismático con el terreno, un taller por escultura y un almacén de obra. El volumen de 12m x 13.5m y dos plantas tiene una superficie total de 335m2. El estudio, un espacio sin vistas, recibe luz de la cubierta con un gran lucernario situado en el encuentro de los cuatro planos inclinados que de forma irregular acaban de definir el espacio a partir de la línea horizontal de coronación de los muros de la periferia de 5m de altura. El lucernario se ha desplazado en función de la orientación sur y de la posición en que habitualmente se coloca el pintor para trabajar. Una escalera, colocada discretamente en un lateral, para no romper la unidad del estudio, conduce a la planta inferior en la que el espacio posterior más cercano al muro de contención de tierras se destina a almacén de obra y la zona delantera en taller de escultura. Éste se abre frontalmente en su totalidad, con una gran fisura rasgada de proporción apaisada, hacia una terraza de trabajo exterior y vistas hacia el verde propio del lugar. El sistema constructivo usado por este proyecto fue concebido de forma compacta como requería la imagen final del mismo tanto interior como exterior.

L’edifici acull un doble ús com a habitatge i estudi, busca el confort climàtic mitjançant sistemes passius i la integració en el casc antic de la població. El clima mediterrani costaner condiciona la configuració interior i la relació amb l’exterior. L'absència de particions i les connexions verticals converteixen l'interior en un únic espai. Les relacions amb el carrer i el jardí es produeixen sempre a través d’espais intermedis: pati, porxo, terrasses i balcons amb protecció solar i visual –persianes enrotllables tradicionals de fusta–. Aquests espais funcionen tant tèrmicament com per proporcionar privacitat a l'interior i entre els diferents usos, alhora que permeten la captació solar a l'hivern.S’opta per sistemes de construcció pesats per la seva inèrcia tèrmica, especialment indicada en un edifici amb ocupació permanent. Els materials escollits són formigó vist i maó sense revestir, carpinteries de fusta sense pintar, terres continus de morter i revestiments exteriors de suro. Per no alterar l’aspecte en brut dels materials, s’utilitzen tractaments superficials com ceres, olis o lasurs incolors. També s'incorpora la mitgera de pedra existent.L’alçada de tres metres de les estances facilita l’estratificació de l’aire calent a l’estiu, que s’elimina durant la nit mitjançant la ventilació a través de reixetes altes, que s’extreu per una xemeneia solar en l’última planta, la qual cosa evita la necessitat de comptar amb sistemes mecànics d’aire condicionat. Com a suport a aquest funcionament passiu, a l'hivern s’opta per un terra radiant a baixa temperatura alimentat per una màquina d’aerotèrmia, que proporciona confort sense escalfar l’aire amb un consum de només 20 kWh/m2/any.